Vandana Shiva és una de les activistes mediambientals amb més reconeixement internacional. Aquesta doctora en Física ha dedicat la seva vida a investigar els problemes ecològics i socials. Va impulsar un moviment popular de dones (Navdanya) per a protegir les varietats de llavors tradicionals de les comunitats rurals a l’Índia. En la seva investigació i divulgació insisteix en la importància del paper de la dona en el desenvolupament rural i en la gestió comunitària dels béns comuns. Shiva advoca per la introducció de l’agricultura ecològica com a nou paradigma dominant i assessora diferentes regions i organitzacions per a realitzar aquesta transició. Shiva ha passat per Barcelona per pronunciar la conferència “El món que necessitem” al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i per presentar la versió en castellà del seu darrer llibre, ¿Quién alimenta realmente al mundo?, que ha estat editat per Capitán Swing.

Vostè porta tota la vida denunciant la insostenibilitat de l’agricultura agroindustrial. Per què considera que aquest model és tan nefast?

Existeix un mite molt acceptat que diu que la majoria de la població mundial s’alimenta gràcies al model de producció industrial. Segons aquest mite, l’agricultura industrial és la manera més eficient de cultivar aliments, amb l’ús de químics i fertilitzants, sense els quals seria impossible alimentar a set bilions de persones. Totes les dades posen en evidència que la realitat és exactament el contrari. Només un 30% dels aliments mundials provenen de les explotacions industrials, i el 70% restant de petits productors familiars. El sistema d’alimentació industrial no és sostenible ni saludable: és responsable del 75% dels danys ecològics que perjudiquen el planeta; i del 40% o 50% de les emissions de gasos que causen el canvi climàtic. Aquest ha estat dissenyat per unes poques corporacions químiques que tenen com a únic objectiu el seu benefici econòmic. No els importa la terra, els productors o la salut dels consumidors. Aquestes empreses no cultiven aliments, cultiven beneficis. Han muntat un sistema de producció global, basat en el monocultiu de varietats transgèniques, que expulsa els petits productors. Si continuem per la ruta de l’agricultura industrial, crearem totes les condicions necessàries per a extingir-nos com a espècie.

De quina manera la producció agroindustrial provoca el canvi climàtic?
L’agricultura industrialitzada és l’agricultura de les energies fòssils. No només degut a la seva mecanització, sinó per l’ús que fan d’aquestes energies en cada etapa del procés de producció i distribució. La producció dels fertilitzants sintètics de nitrogen consumeix gran quantitats d’aquestes energies i emet gasos que contribueixen 300 vegades més al canvi climàtic que el CO2. Els agroquímics requereixen energies fòssils per la seva fabricació. Tot el sistema de distribució a escala global utilitza, un altre cop, combustió fòssil en el transport. Tot això fa que el sistema sigui molt ineficient i consumeixi molt més del que produeix. Càlculs dels fluxos energètics ensenyen que per cada 10 unitats de combustibles fòssils, s’obté una unitat d’aliments. De fet cultiven anti-aliments, ja que estan enverinats i no contenen nutrients. Són béns de consum valorats en funció del seu pes. Els tomàquets, els préssecs o els mangos, han estat millorats genèticament per aguantar el transport en un contenidor i mantenir la seva duresa, no per alimentar-nos o per tenir bon gust.

Per què doncs, com a societat, acceptem que aquesta manera d’alimentar-nos sigui la que més ens convé?

En l’agricultura industrialitzada, s’amaga la ineficiència preguntant-se, només, “quantes persones treballen” com a únic criteri per medir la productivitat, sense tenir en compte les externalitats negatives que té sobre la salut de les persones i del planeta. La producció en monocultiu amb transgènics, agroquímics i fertilitzants, és responsable d’un ecocidi. Hem perdut el 75% de les abelles i dels insectes a Europa –essencials per la polinització i l’equilibri dels ecosistemes– i el 93% de les varietats dels cultius– que tant ens faran falta per afrontar les noves condicions climàtiques. L’ús de químics és responsable d’un 75% de la destrucció de terres fèrtils i de desertificació, per l’ús de l’aigua dolça. El 75% de les malalties cròniques humanes estan relacionades amb els nostres aliments. La vida en aquest planeta és un intercanvi continu d’aliments entre tots els éssers vius que formen l’ecosistema: dels microoganismes a la terra, a les abelles i les papallones, fins als éssers humans. Quan introduïm agroquímics tòxics a l’ecosistema, aquests verins s’intercanvien, i causen l’extinció de les espècies i malalties com càncers. Però els danys encara van més enllà. Si no posem un fre a aquest col·lapse dels ecosistemes, també tindrem un col·lapse de les societats. L’origen de la crisi de Síria es troba en la sequera del 2009, que va obligar a un milió de pagesos –que practicaven una agricultura insostenible amb agroquímics– a emigrar a la ciutat, fet que va causar inestabilitat i guerra. A Nigèria l’origen del conflicte Boko Haram és semblant. Són conflictes causats per la insostenibilitat ecològica i que després són retratats com conflictes ètnics o religiosos. Si no sabem entendre les causes d’aquests problemes, no serem capaços d’adreçar-los. Hem de buscar primer la pau amb el planeta.

Què ens impedeix trobar aquesta pau?

L’agricultura industrial mecanitzada tracta el món com una màquina i veu l’ésser humà independent de la natura. Veu qualsevol insecte o herba com un enemic que s’ha d’exterminar mitjançant un verí, ignorant el funcionament dels processos ecològics amb la seva biodiversitat. Són només tres empreses gegants les que controlen cada fase de la producció agroindustrial, des de les llavors fins als agroquímics: Montsanto-Bayer; Chemchina-Syngenta i DowDuPont. Aquestes dibuixen el futur de l’agricultura sense pagesos, amb drones i satèl·lits, i veuen el canvi climàtic com una nova oportunitat de negoci, robant i patentant varietats tradicionals de llavors que són resistents a la sequera. Però tot i el màrqueting d’aquestes empreses, l’escàndol dels “Monsanto papers” i l’estafa amb les investigacions sobre els efectes cancerígens dels glifosat, mostren que no hi ha ciència darrera aquests poders econòmics sinó verí, mentida i avarícia.