10º Aniversario
¡El capitán cumple diez años!
descúbrelo

Mujeres en el deporte

Por Aborigenmag  ·  16.01.2019

Rachel Ignotofsky és una dissenyadora gràfica i il·lustradora nord-americana que ha treballat pel New York Times arribant a ser una de les seves escriptores més exitoses, tot i que ara treballa de forma autònoma fent llibres com Mujeres en el deporte. El seu treball està inspirat en la història i la ciència amb la intenció de fer-les accessibles a joves i adults, i això ho podem veure clarament en els seus llibres Mujeres de cienciaCuaderno de ciencia i el seu darrer Mujeres en el deporte. Segons explica ella mateixa, la il·lustració és una eina poderosa que pot fer l’aprenentatge més interessant, fent que la informació més densa i difícil d’entendre sigui més fàcil i divertida. A més, creu que la seva obra pot ajudar a difondre el coneixement científic i el feminisme.

L’èxit d’aquesta artista va sorgir d’Instagram, on a començaments del 2015 un dels seus projectes en honor del Dia Internacional de la Dona va tornar-se viral. El projecte era Women in science, on dóna visibilitat a dones oblidades per la història androcentrista de la ciència i va ser publicat finalment el juliol de 2016 en format de llibre.

Mujeres en el deporte, Ignotofsky ens presenta la biografia de 50 dones esportistes que han competit i destacat des del segle XIX fins a l’actualitat en diferents especialitats esportives que no són només, ni de bon tros, les considerades “típicament femenines”. Des de la gimnàstica o el patinatge artístic, anem trobant categories tan diverses com l’alpinisme, la boxa, les carreres de cotxe i motos, el culturisme, l’snowboard, el beisbol, el ciclisme, el paracaigudisme, el roller derby, l’MMA i moltes altres. Per elaborar aquest llibre l’autora ens explica que ha hagut de consultar fonts d’informació diverses (diaris, entrevistes, llibres, pel·lícules, informes, biografies, internet…) que estan llistades al final del llibre però també  podem trobar a la pàgina web personal de l’autora, per si la lectora/el lector està interessat a ampliar la informació que es facilita de cada una de les esportistes.

Per explicar-nos les vides de les 50 dones que apareixen a Mujeres en el deporte, Rachel Ignotofsky ha triat un ordre cronològic que comença amb la patinadora artística Madge Syers (Anglaterra, 1881) i acaba amb la conegudíssima gimnasta Simone Biles (Ohio, 1997). Entremig, l’autora ens va ensenyant la trajectòria plena de desafiaments i èxits de dones com Gertrude Ederle (Nova York, 1905), nedadora de llarga distància que el 1925 va aconseguir travessar el canal de la Manxa batent el rècord mundial i fent que el seu continués imbatut durant vint-i-quatre anys; Toni Stone (Minnesota, 1921), jugadora de beisbol que va ser la primera dona que va participar en una de les grans lligues professionals; Jackie Joyner-Kersee(San Luis, 1962), heptatleta que va trencar vàries vegades el rècord mundial (i el seu personal) d’heptatló i salt de longitud; Manon Rhéaume (Quebec, 1972), primera dona portera de hoquei sobre gel que va poder competir en equips masculins arribant a ser la primera dona que va jugar a la Hockey National League, i moltes altres dones de les que resulta difícil fer una tria, ja que totes van trencar rècords, van participar en les Olimpíades o van superar importants fites en l’àmbit personal i professional.

Madge Syers, patinadora artística

Madge Syers, patinadora artística

De forma general es pot dir que totes elles van haver de lluitar contra un pensament estructural masclista que volia relegar a les dones a les seves cases i veure-les dedicades a la reproducció i les cures. El sexisme sempre ha estat present en el món dels esports i encara és molt vigent. Només cal veure els noticiaris esportius, que al llarg dels darrers anys han allargat la seva durada però no per incloure notícies esportives que parlin de dones que guanyen competicions. El mateix passa amb la premsa esportiva i els diaris generalistes. Aquest fet, igual que al món de la ciència, respon a la invisibilització que les dones han patit al llarg de la història, però també a la manca d’interès per visibilitzar-les en l’actualitat. 

Amb els exemples que veiem a Mujeres en el deporte no es pot dir que les dones no hagin tingut un paper importantíssim dins de la història dels esports. És més, cal explicar que han hagut de superar una doble o triple discriminació en alguns casos: no només com a dones dins un món d’homes, sinó també com a dones racialitzades que han patit racisme, o amb diversitats funcionals que han dificultat la seva carrera.

Alguns d’aquests exemples els trobem en dones com Wilma Rudolph (Tennessee, 1940), una atleta velocista negra que es va enfortir davant la segregació del sud dels Estats Units arribant a classificar-se als 16 anys a les Olimpíades del 1956 i guanyant tres medalles d’or en les següents de 1960. Per homenatjar-la, la seva ciutat natal van organitzar-li una desfilada tot i que amb la intenció que només poguessin assistir persones blanques. Ella va aconseguir que tothom hi pogués assistir, persones blanques i negres, i va començar així la seva trajectòria com a defensora dels drets civils.

Anita Defrantz (Filadelfia, 1952) va competir en rem tot i les dificultats de l’època, que impedien que els nens i nenes negres tinguessin oportunitats per iniciar-se en la majoria d’activitats. Va arribar a participar i guanyar una medalla de bronze a la prova femenina de les Olimpíades de 1976, però després va passar a centrar-se a la seva professió d’advocada i activista. Va ser la primera afroamericana en representar els Estats Units al COI i el 1997 va ser la primera vicepresidenta del seu comitè executiu. La tenista Althea Gibson (Nova York, 1927) va ser la primera dona negra en aconseguir jugar a pistes reservades per persones blanques, a més de jugar a Wimbledon i guanyar un títol del Grand Slam. Aquesta esportista va aconseguir obrir una porta a les persones negres dins del món del tenis amb l’ajuda d’activistes de drets civils i de la coneguda jugadora blanca Alice Marble, que va fer una crítica molt dura contra el racisme dins del tenis publicada a la revista de l’Associació Estadounidense de Tenis sobre Herba, que llavors disposava d’unes instal·lacions reservades pràcticament només a les persones blanques.

També destaquen Melissa Stockwell (Michigan, 1980), que després de perdre una cama a la guerra d’Irak va competir com a esportista olímpica. Va participar com a paratleta a les Paraolimpíades de Pekin del 2008 i diversos triatlons. El 2016 va guanyar una medalla de bronze al primer triatló paralímpic de la història. Chantal Petitclerc (Quebec, 1969), tot i perdre les cames en un accident, ha competit en diverses Paralimpíades incloent la de  Barcelona, i ha guanyat un total de 21 medalles batent cinc rècords.

A més de la competició, en aquest llibre també trobem exemples de dones que s’han dedicat a l’entrenament o l’arbitratge com Jody Conradt (Texas, 1941), Billie Jean King (California, 1943) i Violet Palmer (Los Ángeles, 1964). Aquesta darrera, a més d’haver-se d’enfrontar al sexisme dins l’arbitratge de bàsquet masculí on li dedicaven comentaris com “torna a la cuina” o “vés a arbitrar partits femenins”, va patir segurament l’exclusió racista i sexual per ser una dona negra lesbiana, tot i que no hi ha cap comentari al respecte al llibre.

També es pot veure a Mujeres en el deporte com algunes d’aquestes dones no només s’han dedicat al món esportiu, sinó també a altres professions com l’educació, l’advocacia, l’alta política i la defensa dels drets civils. Per exemple, la judoca Keiko Fukuda (Japó, 1934) va haver d’enfrontar-se a la societat masclista japonesa que no acceptava que les dones poguessin decidir què fer amb les seves vides i molt menys dedicar-se a un esport on s’havien de fer moviments agressius. Fukuda no només va arribar a la posició més alta del ranking de judo amb el 10è dan, sinó que també va dedicar part de la seva vida a donar classes i popularitzar el judo entre les noies. La italiana Valentina Vezzali (Itàlia, 1974), gran esportista d’esgrima que ha guanyat una quantitat impressionant de medalles olímpiques i títols en competicions internacionals, va voler convertir-se en defensora dels esports dins la política i va ser elegida per participar en la Cambra dels Diputats del Parlament italià el 2013.

Biografia de Tiny Broadwick

Biografia de Tiny Broadwick

Totes les biografies que trobem a Mujeres en el deporte van acompanyades d’il·lustracions fetes per la mateixa autora i fan d’aquest llibre un atractiu compendi de textos i dibuixos a tot color. A banda de les biografies, l’autora inclou estadístiques en un format molt visual que mostren informació relacionada amb els esports. Es mostren dades sobre salaris i atenció mediàtica on es pot veure la baixa cobertura que es dóna a les esportistes a alguns canals dels EEUU, i l’escandalosa bretxa salarial (la diferència econòmica de les remuneracions entre homes i dones) en esports com el futbol, golf i bàsquet. A més, dóna informació sobre l’anatomia muscular de les dones, els equips esportius femenins més influents, i inclou una secció on es mostren de forma resumida altres dones esportistes que l’autora no ha volgut deixar de destacar en el llibre.

Amb aquesta obra Rachel Ignotofsky vol mostrar com les dones esportistes, igual que en altres molts àmbits, han lluitat al llarg de la història per seguir les seves passions, aconseguir fites inimaginables en els seus contextos socials, i canviar la percepció que es tenia sobre les capacitats dels cossos de les dones. I ho aconsegueix… almenys en part. Per una banda, perquè el gairebé 70% de les dones que mostra en el llibre són dones que van créixer i viure a l’Amèrica del Nord. Per una altra, perquè tot i que és cert que l’autora ens mostra dones racialitzades i d’altres continents amb intenció d’incloure diversitat i visibilitzar diferents realitats, únicament ha inclòs dues dones amb diversitat funcional, per exemple.

A més, tot i que està clar que les fites esportives es poden mesurar per nombre de medalles aconseguides a les Olimpíades o el número de títols de competicions internacionals, aquesta no deixa de ser una forma un punt elitista de seleccionar els triomfs de les dones dins del món esportiu. Per exemple, l’autora no ha inclòs la història de Katherine Switzer, primera dona que va córrer una marató tot i la negativa de l’organització a què participessin dones.  Això passava al 1967, i és una altra mostra de com de difosa estava la concepció que la debilitat física de les dones no permetia que poguessin participar en competicions dures (hi havia la concepció que només podien arribar a córrer uns 2 kilòmetres), i com les mateixes dones pensaven que no eren capaces d’exercir esforços extrems. Segons la mateixa Katherine Switzer, les dones de l’època tenien idees estereotipades i falses sobre els seus propis cossos (que se’ls farien grans les cames, tindrien bigoti, l’úter se’ls cauria…), resultat d’una tradició masclista que s’ha centrat històricament a potenciar la idea de fortalesa física i mental només en els homes.

Continuo tenint el dubte sobre com les autores que han publicat recentment aquest tipus de llibres fan la selecció de les dones sobre les quals parlar.  Per què l’autora ha seleccionat aquestes 50 dones i no unes altres? Probablement, com ja he comentat, a partir dels rànquings internacionals de medalles i títols internacionals guanyats, on normalment els Estats Units són els grans guanyadors. En qualsevol cas trobo que deu ser difícil aquesta tasca de recerca i selecció entre tandes dones, la mateixa que va fer Kate Schatz a Mujeres radicales del mundo i vaig ressenyar fa uns mesos.

Sigui com sigui, trobo que llibres com aquests dos i altres que s’estan publicant darrerament són molt necessaris per explicar la vida de les dones (o si més no, d’una part d’elles) que han patit i lluitat no només per ser grans esportistes sinó per a fer-se un lloc a un món on sovint han estat repudiades pel simple fet de ser dones.  I tot i que sembla que aquesta situació va canviant de mica en mica, no es mereixen ser oblidades i ignorades pels mitjans de comunicació i la història. Si aquests llibres visibilitzen a les dones oblidades, i ho fan a través de dissenys atractius i texts fàcils de llegir com passa amb Mujeres en el deporte, molt millor!

Ver artículo original