Mona Eltahawy ha presentat El himen y el hiyabaquests dies al CCCB en el marc del festival de literatura Kosmopolis.
Mona Eltahawy (Port Saïd, Egipte, 1967) és una de les veus del feminisme global. Ara viu entre Nova York i Mont-real i acaba de publicar l’edició en castellà del seu primer llibre, El himen y el hiyab(Capitán Swing), on reivindica una revolució sexual al món àrab.
Què ha passat amb el somni de canvi de les revolucions del 2011?
Tothom es va centrar en la revolució política: en la revolució contra l’estat. I jo crec que ha de ser una revolució contra l’estat, contra el carrer i contra la llar: contra el triplet de la misogínia. Sense revolució social i sexual no hi ha revolució. Al meu país, Egipte, la revolució contra l’estat està encallada per la dicotomia entre l’exèrcit i els Germans Musulmans. I jo els rebutjo tots dos. Però mirem què passa amb la revolució social, amb la revolució sexual… A la meva pròpia família veig que estem avançant: dones que es divorcien, que es treuen el vel, que viuen soles, que viatgen… I també veig què passa amb la comunitat queer, que guanya visibilitat; i si és reprimida és perquè el règim reconeix que la gent s’està apropiant de la seva sexualitat. Crec que hem d’ampliar el focus i parlar sobre la revolució social i sexual secular.
Algèria li genera esperança?
A Egipte no havíem planejat una revolució el 2011: havíem preparat protestes contra la brutalitat policial i contra el fet que Gamal Mubàrak heretés el poder del seu pare. Però la gent va veure què passava a Tunísia, que era un estat policial, i quan Ben Ali va fugir vam entendre que era possible. Ara també tenim dictadors que es creuen que ho tenen tot controlat, com Al-Sissi a Egipte i Bin Salman a l’Aràbia Saudita. Tots aquests combatents feixistes ara miren cap a Algèria. I tot i que Bouteflika ha renunciat al cinquè mandat la gent no en té prou. El que em preocupa és què passarà amb les dones: les algerianes han participat històricament en els processos de canvi, però quan la revolució aconsegueix algunes conquestes importants en el terreny polític, els homes acaben dient “Moltes gràcies, ja podeu tornar a casa”. Però també penso que el que està passant a Algèria, i també al Sudan, amb la revolta contra el règim d’Omar al-Baixir, pot tornar a encendre l’esperança en el poble i espantar els dictadors.
Els atemptats de Nova Zelanda han tornat a posar en el focus el supremacisme blanc, que es retroalimenta amb el jihadisme.
Són un mirall un de l’altre. I les dones estem atrapades al mig, sobretot les dones musulmanes. Estem atrapades entre l’espasa de la islamofòbia, que utilitza la nostra veu com una arma contra les societats musulmanes, i la paret dels islamistes a les nostres comunitats. I la realitat és que molts supremacistes i molts jihadistes de l’Estat Islàmic tenen un passat de violència domèstica. I això no és casualitat. Són les versions extremes del patriarcat, que representen els Trump, els Bolsonaro i els Bin Salman que estan al poder. El cos de la dona musulmana és un camp de batalla de dos fronts: en un costat els que diuen que ens volen alliberar i a l’altre els misògins de la nostra comunitat, que ens volen imposar una manera de viure. No els importem a cap dels dos: ens utilitzen per atacar-se mútuament.
Per què la ultradreta és misògina?
Perquè una part de la seva estratègia consisteix en intentar convèncer les dones que han de ser salvades de l’amenaça d’homes de pell fosca musulmans que volen violar-les. Ja ho va fer Trump, amb un discurs que demonitza els homes negres, davant dels quals ell s’erigia com una protecció. I a canvi d’aquesta protecció els demanen que tinguin molts fills per evitar la suposada invasió. Les dones que han votat Trump als Estats Units o Bolsonaro al Brasil diuen que no necessiten el feminisme perquè elles no són víctimes. Les han convençut que el feminisme és una forma de debilitat: que no necessiten les seves companyes, però alhora les han sotmès a la seva suposada protecció. És el típic mecanisme de l’abusador: convèncer la víctima que no necessita ningú més, que només el necessita a ell, i així poder controlar-la.
Hi ha un feminisme islàmic?
Depèn de quin sigui per a tu l’objectiu. Algunes creuen que l’objectiu és la igualtat, i jo no hi estic d’acord. Jo no vull ser igual que els homes, que tampoc no són lliures. Jo vull ser lliure, i la llibertat passa per destruir el patriarcat. I demano el meu dret a criticar la misogínia a la meva cultura, perquè jo en soc un producte. Jo la critico des de dins, i no soc islamòfoba ni racista. I quan algú de fora utilitza els meus arguments d’una manera racista i islamòfoba no hi estic d’acord. Però alhora a la meva comunitat em volen silenciar. I un sector de l’esquerra occidental, en nom del multiculturalisme, es posa al costat dels misògins de la meva cultura contra mi. Només demano que m’escoltin, i que escoltin totes les dones que lluitem contra el patriarcat en tots els contextos. El feminisme no és una fabricació occidental, tenim un feminisme autòcton i molt arrelat. En l’última batuda contra el moviment en defensa de les dones a l’Aràbia Saudita el règim de Mohamed bin Salman va detenir feministes de tres generacions. Però a Europa ¿qui sap que a l’Aràbia Saudita hi ha tres generacions de feministes?
Ver artículo original