“L’agricultura s’assembla més a una guerra que a qualsevol altra cosa, un atac sense quarter contra els processos que fan que la vida sigui possible”. Així de contundent es mostra Lierre Keith a l’hora de parlar dels cultius que proveeixen a les persones humanes d’aliments d’origen vegetal. I és un dels arguments que serveix de base per construir la crítica davant la visió de vegetarianes i veganes sobre conceptes com la natura i la vida, però també sobre tot allò que plana al voltant de la mort i el cicle de la vida.

El mito vegetariano podria ser un llibre que recull les memòries d’una “penedida” del veganisme. Òbviament el relat de Lierre Keith té una part d’autobiografia important, marcada pels problemes de salut que assegura que estan derivats de vint anys de dieta vegana. I podria ser-ho si no fos perquè les argumentacions que fa servir per atacar el veganisme i el vegetarianisme estàndard –sobretot a Europa o els Estats Units, on la dieta es nodreix de productes manufacturats– parteixen d’una exhaustiva documentació i investigació al llarg dels anys. El llibre, però, no deixa de ser un atac als models industrials de producció d’aliments. Un problema d’onze lletres anomenat capitalisme i un assaig que deixa més preguntes que respostes en un debat indefugible per la sostenibilitat del planeta.