10º Aniversario
¡El capitán cumple diez años!
descúbrelo

Arlie Hoschchild: “Els votants de Trump sentem que ese està apropant al somni americà”

Por Hemisferia  ·  18.06.2018

Era l’any 2011 i, des de la seva bombolla liberal-progressista a Califòrnia, Arlie Hochschild es va adonar que era incapaç d’entendre com podia ser que un moviment com el Tea Party podia estar aplegant tants simpatitzants a l’altra banda de l’espectre polític. Sociòloga, investigadora i professora a la Universitat de Berkeley, Hochschild acaba de publicar en castellà el seu últim llibre, Estranys en la seva pròpia terra, de la mà de Capitán Swing, on recull les conclusions que va extreure després de cinc anys de visites i entrevistes al cor dur de la dreta estatunidenca, l’estat sureny de Luisiana. Se la coneix com a fundadora de l’anomenada “sociologia de les emocions” i assegura que, després de tants viatges al sud, és capaç de comprendre les “històries profundes” dels votants de Donald Trump.

El seu últim llibre, Estranys a la seva pròpia terra (Capitán Swing, 2018) és un canvi d’enfocament en la seva feina. Com es va interessar en estudiar les motivacions dels votants de la dreta estatunidenca?
L’any 2011 vaig tenir un moment a la meva oficina, al departament de Sociologia de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, on em vaig adonar que hi havia un moviment polític a la dreta que no creia que el govern pogués fer coses bones, que podia ser una solució als seus problemes. Jo no ho entenia de cap manera, no podia entendre com podia haver un sector oposat a l’acció governamental. Però em vaig dir a mi mateixa que m’havia d’obligar a entendre-ho i estudiar-ho. Això era l’any 2011 i el govern ja semblava que s’havia aturat, que no estava fent res.

Al llibre cita una enquesta que explica que a l’any 1960, a un 5% de persones els “faria nosa” que el seu fill o filla es casés amb un membre del partit polític contrari. L’any 2010 van expressar el mateix el 33% dels demòcrates i el 40% dels republicans. Què ha passat en aquest temps perquè es doni tal augment?
El que va passar va ser que Barack Obama es va convertir en el primer president afroamericà del país, un president demòcrata, i molta gent a dreta dura va començar a sentir que aquest govern no era el seu govern. Que no estaven fent res per ells, que s’utilitzaven les institucions en contra seva. És estrany de dir, perquè molta d’aquesta gent depèn de serveis governamentals per subsistir.
I una altra cosa que va marcar la diferència entre 1960 i 2010 és que hi va haver un creixement d’independents, persones que no eren republicanes ni demòcrates. Per tant, si un és demòcrata ara és un demòcrata acèrrim, i el mateix passa amb els republicans. Així, el significat de pertinença al partit també ha canviat.

Des de l’esquerra, sovint la pregunta és com pot tanta gent a la dreta votar en contra dels seus interessos econòmics, a partits que afavoreixen lobbies, multinacionals, etc. Per explicar-ho, vostè introdueix el factor emocional, moral, de valors.
Sovint es diu que la gent actua en el seu propi interès, però mai no analitzem bé el concepte del “jo”. Es podria dir que els liberals i els progressistes no actuen d’acord amb seus interessos econòmics. Una elevada proporció del seu sou es destina als impostos i altres compromisos fiscals que mai no els tornen, sinó que per exemple van a parar a gent amb pitjor situació econòmica, persones migrades, que són “diferents” a ells. Per tant, no n’obtenen un rèdit. De fet, podríem dir que són molt estúpids! Però ells diran que creuen en pagar impostos perquè confien en què un bon govern utilitzarà els seus diners per redistribuir la riquesa, per afavorir a qui calgui. Es tracta d’un interès personal moral i emocional. Així que es pot dir el mateix de la dreta.
El que em va passar va ser que a l’any 2011 no podia entendre com en aquests “estats vermells” [on tradicionalment es vota pel Partit Republicà], que eren els estats més pobres, amb més mares solteres, famílies monoparentals, amb les taxes d’addicció més altes, més alcoholisme, menor esperança de vida i més contaminació, també eren els que més diners rebien del govern i precisament odiaven aquest govern. Necessitaven ajuda, obtenien ajuda. Aleshores, què passava? Era una cosa que em semblava irracional quan vaig començar el projecte d’aquest llibre, però ja no m’ho sembla, perquè entenc les seves històries profundes.

Ha ideat aquest concepte de “història profunda” per entendre’n les raons. Com construeixen els votants de la dreta la seva identitat?
Vaig començar a pensar que darrere de totes les nostres opcions polítiques s’amagaven les nostres profundes emocions. Però, com pensem en una emoció? La meva proposta és que quan sentim una cosa, hi ha un encenall objectiu, hi ha un món que veiem quan sentim el que sentim. Això és una història profunda. D’aquí en traiem fets, i prenem un precepte moral: el món és només tal com el sentim. Els nostres sentiments provenen de moltes experiències que tenim. Per tant, per fer aquesta feina vaig haver d’escoltar molt.

Va viatjar a Luisiana, al sud dels Estats Units, el nucli geogràfic de la dreta.
I vaig escoltar el que la gent del Tea Party havia de dir. Els vaig escoltar, vaig treure inferències de les premisses en què es basaven aquelles opinions, i després les vaig convertir en una metàfora. I com cada metàfora, té característiques i propietats. Jo parlo d’una filera, gent que espera a la cua. La seva propietat és que és jeràrquica: unes persones estan davant, altres darrere. També és moral: el que és correcte és estar esperant pacientment, no val colar-se perquè existeixen certes normes.
Així, a la metàfora, tu estàs esperant tranquil·lament. No fas mal a ningú, moralment ets una bona persona, no odies a ningú ni tens prejudicis. Però et mereixes el que hi ha al principi de tot, el que espera al final, que és el somni americà. I després hi ha aquestes persones esponsoritzades pel govern federal que s’estan colant. Et passen per davant i és injust. Són els afroamericans, les dones, els homosexuals. I després et preguntes “no s’ha colat també Barack Obama, que és el govern”? “Com va pagar la seva mare una educació a Harvard? Jo no ho podria fer mai! Alguna cosa no va bé”.
Així, aquest moments en la història profunda de la dreta es corresponen amb sentiments que ells sostenen profundament, de manera que aquesta és la seva narrativa i és la narrativa que va aprofitar Donald Trump. Ell és la història profunda, els rescata d’aquest sentiment que t’estan deixant enrere i altres es colen, però no tens poder per controlar qui passa per davant teu.

El meu estudi es basa en què darrere de totes les nostres opcions polítiques s’amaguen les nostres profundes emocions

Parla de minories. Quin paper juguen la raça, el gènere o la classe en la consecució del somni americà per aquests votants de dreta?
Bé, ells pensen que s’ha apoderat del món una correcció política que porta a que hi hagi certs grups que el govern ha escollit i que estan sent afavorits injustament. I si resulta que ets de dretes, conservador, home, blanc i heterosexual, ara ets un dissident. Et sents un estrany en la teva pròpia terra. Senten que això és injust. El que és interessant aquí és que per ells la injustícia no està relacionada amb la desigualtat econòmica. No creuen que sigui injust que el 5% posseeixi el 50% del PIB estatunidenc, ni que els rics incrementin la riquesa mentre els pobres es tornen més pobres. Ells només pensen que el negre i la dona els estan avançant a la cua. Però hi ha una paradoxa!

Quina?
Això ho vaig trobar en el treball posterior a l’epíleg. El fet és que jo de cap manera crec que, per exemple, els afroamericans estiguin avançant els blancs a la fila. Si s’observen les dades d’assistència universitària de la comunitat afroamericana en els darrers 30 anys, la cosa no ha canviat. I no són més rics. De fet, després de 2008, quan va haver-hi la catàstrofe econòmica, van ser negres i chicanos qui van perdre les seves cases molt més que no pas els blancs. No es pot dir, simplement no és cert que els negres hagin avançat. Però, sens dubte, el que està avançant són els motors i l’automoció. Per seguir endavant amb la història profunda, crec que són els robots els que passen per davant dels treballadors blancs. Però ells no hi tenen res a dir, sobre la tecnologia.

Donades les diferències en les seves respectives històries profundes, esquerra i dreta s’han centrat en conflictes diferents, i tenen idees allunyades sobre la injustícia.
Això, en realitat, encara em sorprèn. Com no poden preocupar-se, –almenys preocupar-se!–, de l’augment de la desigualtat i preocupar-se per les grans companyies que els perjudiquen tant. Perquè no? Hi havia gent que vaig conèixer allà, que deia “bé, ens agrada una mica Bernie Sanders“. Ell apunta a una gran indústria i assenyala “mireu, estan fent molt de mal al treballador”. Solien referir-se a ell com “l’oncle Bernie”, com si fos família. Em deien “ell utilitza la paraula socialisme, que és estúpida perquè nosaltres el que som és catòlics, però és afable, és autèntic, i sobretot veu que alguna cosa va terriblement malament”. Així que poden relacionar-se amb això. I no estimaven les empreses per a les quals treballaven, però necessitaven els diners i creien que era molt elitista oblidar la importància del treball.

Vas publicar el llibre al setembre de 2016, i dos mesos després Donalt Trump es va convertir en president dels Estats Units. Ara que ja porta un any i mig al poder, com s’han canalitzat els desitjos i necessitats dels seus votants?
Dues coses estan passant al mateix temps. Una d’elles és que està aprofundint la seva connexió amb la seva base, amb qui el recolza. No es donen per vençuts. Senten que està intentant recuperar les seves vides. Que els està prioritzant, que els torna a fer avançar a la fila. S’està desfent de tota aquesta gent que es cola, els apropa el somni americà. I em temo que podria guanyar un altre mandat.
El segon que passa és profundament, profundament greu. S’està produint un assalt al sistema americà de govern. Sempre hem tingut una premsa lliure. Pot ser que no estiguis d’acord amb el que diu, però respectes el seu paper. Sempre hem tingut un poder judicial independent. A tots aquests actors se’ls està agredint culturalment i se’ls està torturant amb la retòrica. I això passa d’una manera gradual, insistent i agressiva És molt xocant, però el pitjor és que ens estem adormint davant d’això, un autèntic assalt a democràcia.

Donald Trump està aprofundint la seva connexió amb la base, senten que els apropa al somni americà i em temo que podria guanyar un altre mandat

Quines mesures creus que es poden prendre per apropar aquestes “dues Amèriques” tan allunyades entre sí?
Hi ha molt que es pot fer. Hi ha un grup paraigües anomenat “The Bridge Alliance“, sota el qual hi ha unes 70 o 80 organitzacions petites que intenten que les dues parts es comuniquin. I ens n’hem d’ocupar que així sigui. Jo aquí culpo l’esquerra. L’esquerra es va plantar i va dir “els de dretes estan bojos, no parlem amb ells. L’empatia és perillosa, això és una guerra”. Tots aquests arguments que escolto a l’esquerra crec que són un gran problema, perquè la meva postura és que realment hi ha quatre pilars d’activisme que necessitem.
El primer és fer tot el possible amb diners i activisme, per exemple, per defensar la premsa lliure i els drets fonamentals. Després cal reformular el Partit Demòcrata perquè hi pugui cabre més gent, que la classe obrera senti que algú els parla. La tercera és estimular el vot. La majora de votants joves són progressistes, però la majoria de persones menors de 25 anys no van votar l’últim cop.

Per dur a la pràctica aquests tres primers pilars que comentes, no cal que hi hagi comunicació entre els dos.
Aquí és on entra el quart, i te’ls he dit per l’ordre que crec prioritari. L’última línia d’actuació passa per traspassar la línia divisòria. Les dades indiquen que hi ha entre 6,5 i 8 milions d’estatunidencs que van a favor d’Obama el 2012 i després van votar a Trump el 2016. Segur que no volem parlar amb aquesta gent? Hi ha molta gent que va votar per Trump que hagués votat per Bernie Sanders si hagués estat el candidat demòcrata.

Bé, doncs ja tenim amb qui parlar. I de què parlem?
El primer és establir unes normes respectuoses per al discurs, no podem considerar que estan bojos i prou. Després, ens podem centrar en els objectius comuns, com treure diners de la política, un objectiu que és compartit. O reduir les poblacions penitenciàries. Tant l’esquerra com la dreta coincideixen en aquest objectiu. O augmentar l’ús d’energies netes. Existeix un grup anomenat Green Tea Party, que són votants del Tea Party preocupats pel medi ambient. No ens enganyem, hi ha tanta indústria a Texas com a Califòrnia. I hi ha molts altres tipus de terreny comú que es poden desenvolupar, hem de construir ponts i afegir-los als altres tres pilars de l’activisme. Això és el que hauríem d’estar fent.

Ver artículo original