10º Aniversario
¡El capitán cumple diez años!
descúbrelo

FEMINISTES BONES I DOLENTES

Por Zena  ·  22.05.2017

El títol del primer llibre d’assajos de Roxane Gay, Mala Feminista, és una polèmica declaració d’intencions.

És fàcil pensar que l’autora està caient en el parany de les cool girls que rebutgen el feminisme perquè, segons diuen, censura la seva feminitat, és avorrit, o massa agressiu; però de fet, Roxane Gay utilitza l’exemple del personatge d’Amy a Perduda (Gone Girl) per criticar el fenomen mateix. La seva definició de “feminista dolenta” no passa pel rebuig al feminisme, sinó per la reivindicació de feminismes imperfectes, polèmics i vulnerables.

Gay estableix diferències entre el feminisme i el Feminisme, sent el segon una construcció del moviment que històricament ha ignorat les dones de color, queer o trans*. L’autora critica la tendència a idolatrar a les celebritats que fan del feminisme una marca d’identitat, i el conseqüent retret públic a aquelles que cauen d’un pedestal al que mai havien d’haver pujat. És sota aquesta idea contrària a l’enaltiment de líders feministes que Roxane Gay reclama, paradoxalment, un lloc des del qual “liderar amb l’exemple” com a feminista dolenta. Sota el títol es recullen 37 breus assaigs que parteixen de l’experiència de l’autora com a feminista negra, principalment en relació a la cultura popular. Aquests assajos, agrupats en temàtiques com “Raça i espectacle” o “Gènere i sexualitat”, són del tot diversos: des de la història de Gay com a jugadora professional de Scrabble fins a la seva crítica de Django Desencadenat, passant per una llista de normes per ser amiga d’una altra dona.
Si l’argumentació sobre el títol que Gay elabora a la introducció (“Feminisme (n.): Plural”) sembla contradictòria, és perquè el discurs de l’autora durant tot el volum generalment resulta ser-ho. Mala Feminista és sens dubte un llibre nascut a internet, on Roxane Gay és coneguda com a celebritat que advoca per la interseccionalitat del feminisme i el reconeixement de la cultura popular, i compta amb centenars de milers de seguidors que valoren el poder de la seva veu. La majoria de textos, de fet, havien estat publicats, compartits i retuitats abans d’arribar al llibre, i potser sigui el fet d’haver nascut com a assajos d’internet la raó de la fragilitat del seu discurs, freqüentment discordant i sempre a la defensiva.

A cada assaig s’obren interrogants realment interessants, sobre els quals l’autora debat amb sí mateixa sense acabar de resoldre. Es tracta d’un mètode que en moltes ocasions resulta inspirador, com el seu assaig sobre Els jocs de la fam i el trauma de la violència sexual (“El hambre que tenemos”) o “Historia de tres salidas de armario”, sobre la privadesa de les celebritats LGTBI i la seva responsabilitat (o no) política. Encara així, el conjunt d’assajos peca de moltíssima desigualtat, i alguns d’ells tenen la mateixa transcendència discursiva que un post anònim a tumblr, repetint una vegada i una altra missatges que les feministes ja tenen més que assumits. “Sóc un cúmul de contradiccions”, escriu Gay a l’assaig que tanca el volum. Així ho demostra, filant discursos incoherents i inconnexos entre si, que si bé plantegen debats rellevants per al feminisme, rarament aporten punts de vista singulars o suggestius. Fer de la inconsistència una postura ferma és complicat, sobretot tractant-se d’una assagista que es proposa a si mateixa com a exemple a seguir.

L’autora pretén situar-se fora de la línia del feminisme “políticament correcte”, però en realitat avala el discurs mainstream i poc original, i posa com a exemple de contradiccions que la fan una “feminista dolenta” situacions que no ho són, com el fet que el rosa és el seu color favorit, o que es depila les cames. Gay s’esforça massa a construir un mur entre el seu feminisme i un feminisme essencial mitològic, arribant al ridícul de, per exemple, defensar que malgrat els seus articles d’opinió no odia als homes, o que no li interessa la mecànica encara que “les bones feministes són suficientment independents com per afrontar les crisis vehiculars soles”. La hipèrbole fracassa en intentar caricaturitzar els estàndards als quals es veuen subjectes les feministes.

Les peces més significatives són sens dubte aquelles en les quals Gay parteix de l’autobiografia, sobre la qual no existeixen opinions políticament correctes o incorrectes, i per tant no es requereix d’una posició objectiva. Són exemples la narració de la seva experiència com a professora a “Típica profesora de primero” o l’esmentat assaig sobre Scrabble, “Rascar, arañar o escarbar de manera frenética”. En escriure la seva pròpia subjectivitat, l’autora sembla alliberar-se a si mateixa del principal problema de Mala Feminista: el fet que la personalitat que pretén adoptar, forçosament oposada a la del feminisme “essencial”, frega perillosament el terreny de la cool girl que ella mateixa critica a la introducció.

Ver artículo original