Carles Viñas i Natxo Parra: “El Sankt Pauli demostra que un altre futbol és possible”

El Critic » 20.04.2017

comparte:

Ens trobem amb l’historiador Carles Viñas (Barcelona, 1972) i l’advocat laboralista Natxo Parra (Barcelona, 1981) per xerrar sobre futbol i compromís social. Se’ls veu atrafegats però contents amb les presentacions que fan aquests dies del llibre que acaben de publicar, ‘Sankt Pauli. Un altre futbol és possible‘ (en dues edicions: en català, per Tigre de Paper, i en castellà, per Capitán Swing). El Natxo llueix la samarreta dels Ibers Santako, un grup de ‘supporters’ de la Grama que, com el Sankt Pauli, es defineixen contraris al feixisme i al racisme. El Carles ha portat la samarreta del Sankt Pauli amb el dorsal del jugador kurd Deniz Naki, exjugador del club que ha estat condemnat a 18 mesos i 22 dies per “propaganda terrorista” [prokurda] a Turquia. Parlem de tot allò que envolta el Sankt Pauli, un club rebel i contestatari, compromès amb el seu barri de la zona portuària d’Hamburg, una ‘rara avis’ en el món del futbol modern.

Dues editorials s’han llançat a la piscina per publicar el vostre llibre sobre l’FC Sankt Pauli (FCSP) tot i ser un equip de futbol que no ha aconseguit grans èxits en competicions esportives!

Carles Viñas: En l’àmbit editorial i en el context actual, treure un llibre de futbol que no és de futbol sinó un fil conductor per parlar de moviments socials, de sociologia… és un risc. Si, a més, ho fan dues editorials, com Tigre de Paper i Capitán Swing, el risc és doble. Estem molt satisfets que ens hagin fet confiança i que el projecte hagi tirat endavant.

D’on ve la vostra afició pel Sankt Pauli?

Natxo Parra: Som ‘futbolers’ curiosos, i això fa que coneguem històries d’altres equips, d’altres indrets. Jo fa anys que vaig conèixer la història d’aquest club tan especial, m’hi vaig interessar i vaig començar a seguir-lo. Ara, ja fa temps que anem a Hamburg [d’on és l’equip] almenys un cop per temporada.

C. V.: En el meu cas, des de fa prop de dues dècades. Els últims 10 anys l’interès m’ha anat a més, fins al punt d’acabar gestant el llibre.

Com definiu el que es viu a Sankt Pauli, tant al barri d’Hamburg com a l’estadi, el Millerntor?

N. P.: És el futbol que m’agradaria veure sempre aquí. Més enllà del futbol, no s’entén el club sense el barri, i avui dia no entendries el barri sense el club.

C. V.: Parlar de Sankt Pauli és parlar de lligam amb la comunitat. En aquest procés de deslocalització que està vivint el futbol, amb clubs que canvien de ciutat i que trenquen les arrels amb els seus aficionats, el fet de trobar un equip que intenta preservar l’essència, que a través dels seus socis es nega a comercialitzar el nom del seu estadi, és quelcom que personalment m’agrada.

Com recull el club els valors dels quals fan bandera com el compromís o la solidaritat?

N. P.: El Sankt Pauli és l’únic equip al món que es defineix estatutàriament com a antifeixista, contrari a qualsevol forma de discriminació. En una assemblea celebrada el 2009, a més, s’hi va incorporar, com a línia base del funcionament del club, que és una entitat del barri de Sankt Pauli de la ciutat d’Hamburg. A les assemblees del club té veu i vot tothom qui estigui al corrent de pagament de les quotes.

C. V.: L’apoderament de l’afició pressiona la directiva a prendre una decisió o una altra. En aquest sentit, és molt important el procés que es va viure durant els anys vuitanta, per entendre per què el Sankt Pauli ara pren aquestes decisions. D’una altra manera seria impossible que un club professional vagi per aquest camí.

El Sankt Pauli compta molt amb la seva afició per prendre decisions. Com s’ha aconseguit?

C. V.: És una evolució. Comença a principis dels vuitanta amb un grup de 20 o 30 joves que s’agrupen i es cohesionen amb una actitud que, per diversos motius, és positiva: hi ha respecte, hi ha enemics comuns en alguns desplaçaments (on es veuen atacats, fet que uneix internament el grup) i uns mateixos valors. Aquest petit grup s’amplia i es converteix en tota una massa social que acaba influint en la directiva del club. La directiva actual, amb Oke Göttlich, prové de la Südkurve, que és la grada més mobilitzada de l’afició. Hi ha, doncs, molta empatia amb els valors que demanen els aficionats.

N. P.: També hi ha fets puntuals que ajuden a cristal·litzar aquesta força de l’afició. Quan en un partit es llancen insults racistes a un jugador africà rival, l’afició veu la necessitat de reflectir la seva posició antiracista als estatuts i deixar-ho palès més enllà de les consignes al camp. Això no es podria entendre sense la força de l’afició mitjançant un fanzín que pressiona el club perquè adopti un posicionament oficial i radical respecte a aquestes qüestions. Puntualment també es fan campanyes contra la repressió policial, contra l’assetjament que pateixen alguns aficionats als anys noranta en certs desplaçaments…

Parleu-nos de l’apoderament popular i del paper de les dones en particular.

C. V.: A mitjan anys vuitanta, aquests grups de fans de què parlàvem —molts dels quals provinents dels moviments socials que hi ha en l’entorn del club— pressionen l’assemblea. Per exemple, en un partit es decideix fer una campanya per denunciar que a l’estadi hi ha una revista on es fa una publicitat sexista, cosa que va en contra dels valors del club. Aquesta pressió s’accentua als noranta fins al punt d’arribar a aquest nivell de democràcia interna assembleària. És un procés progressiu, on les dones tenen incidència perquè és el club d’Alemanya amb una presència femenina més important a les grades.

N. P.: Després hi ha l’altre vessant, que és el suport del club a la participació femenina en l’àmbit esportiu. Era un tema que tenien arraconat i que per la pressió popular ara té molt més recorregut. A principis dels noranta hi havia un cert menyspreu contra les dones (no se’ls cedien instal·lacions per entrenar-se, no tenien llum…) i van portar a terme una lluita molt important per corregir-ho que no s’entendria sense la seva militància en moviments socials d’Hamburg,

Hi ha qui pensa que aquesta imatge que s’ha venut del Sankt Pauli com a club de futbol rebel té un punt d’estratègia de màrqueting.

C. V.: És cert que hi ha una part de mite i això s’ha explotat. Però també hi ha una part de veritat, una essència que perviu, que és el que el fa singular. L’esperit del Sankt Pauli dels vuitanta, vinculat al moviment autònom, a la lluita antinuclear, a l’ecologisme, al barri, ara es tradueix en campanyes a favor dels refugiats. Sense aquesta experiència anterior no s’entendria. És un mite? Segurament, una part sí. Està explotat econòmicament quant a marca? Sí, segur. Només cal anar a la botiga per veure-ho. Però una part dels beneficis de tot això van directament a donar suport a campanyes compromeses, quelcom d’impensable en altres clubs on aquests diners van directament per fitxar jugadors.

N. P.: Ningú posa en dubte que el club es defineixi com a entitat polititzada. La tensió que existeix va en la línia de si es tira cap a una major professionalització o se segueix igual. Si la major professionalització havia de significar, per exemple, canviar el nom de l’estadi, ja es va decidir que no es faria. Tampoc s’han acceptat publicitats de determinades marques. Hi ha d’altres que pensen que entre l’una postura i l’altra hi ha un ventall de possibilitats que cal veure. Però ningú es planteja si el club ha d’estar a favor dels refugiats, de la gent del barri ni si ha de donar suport a la Rote Flora, la casa ocupada, en els intents que hi ha hagut per desallotjar-la. En això s’hi està d’acord.

Imperfecte, amb contradiccions (llegeixo al llibre que en els seus inicis el club era conservador i burgès, i que després va estar irremeiablement lligat al nazisme, etc.), una moda… Però “el Sankt Pauli és l’única opció”?

C. V.: Jo diria que és el club menys imperfecte de tots. La història del Sankt Pauli és la que és i això no es pot negar. No volem fer revisionisme històric, al contrari; al llibre tot això ho expliquem. És un club que neix en el context del segle XIX a Hamburg, on qui podia permetre’s opcions de lleure era la gent benestant, burgesa. Sota el nazisme, el club pateix les noves directrius de les autoritats nazis. S’impedeix, per exemple, fitxar jugadors jueus. Una de les grans figures del club és Wilhem Koch, que durant algun temps va donar nom a l’estadi, fins que es va descobrir que va estar afiliat al partit nazi i en una assemblea va decidir tornar al nom actual, Millerntor-Stadion. La història del Sankt Pauli és una història paral·lela a la d’Hamburg i d’Alemanya. Però com, després de tot això, acaba sent el club referent de l’esquerra que és actualment? Precisament és el que em sembla més fascinant de tot i que té més mèrit. Un club que va néixer burgès, nacionalista, militarista… ara és un referent de l’esquerra alternativa a escala mundial.

Un referent que utilitza el futbol per enviar el seu missatge…

C. V.: Sí, a través de dues vies. La institucional, sumant-se a campanyes com les dels refugiats o enviant aigua potable a indrets on no en tenen, i la de l’afició, que mitjançant ‘tifos’ i pancartes emet la seva opinió. Si vas al Millerntor, veuràs que sobretot a la mitja part hi ha un munt de pancartes reivindicatives. Les darreres, per exemple, són contra la cimera del G-20 que es farà a Hamburg [al juliol del 2017].

El subtítol del vostre llibre és ‘Un altre futbol és possible’. No és una utopia pensar en això?

C. V.: Inicialment havíem acabat la frase amb un interrogant. Però el vam decidir treure, perquè t’agradarà més o menys, té contradiccions, però és un club diferent. Potser és el que ens agradaria tenir aquí, més a prop, i malauradament ho tenim a milers de quilòmetres, però és la demostració que es pot fer. Hi ha dos tipus de vies: la de capgirar un club ja existent i la de començar un club de base. Hi ha el cas del Celtic de Glasgow, club fundat justament per recollir fons per als refugiats irlandesos que patien la Gran Fam a Escòcia, i que encara avui en dia preserva aquests valors i es mobilitza per causes com Palestina. Hi ha el Liorna (Livorno), la ciutat on es funda l’any 1921 el Partit Comunista Italià, amb una afició compromesa, resistent, molt marcada políticament, on també hi ha pancartes de denúncia, campanyes de resistència…

N. P.: Hi ha petites experiències, petites illes més enllà del Sankt Pauli, també a casa nostra, a escala amateur. Es va avançant. De moment, aficions compromeses que entenen la corba o la graderia com un espai polític, de denúncia o de reivindicació, n’hi ha moltíssimes. A més de la del Celtic o del Liorna, també hi ha l’AEK, l’Omónia, el Genoa, l’Standard de Lieja. Una altra cosa és que la directiva del club assumeix els seus valors.

Ara és un bon moment, doncs, per a un altre tipus de futbol?

C. V.: Aquest llibre és una mena d’autoteràpia nostra. Parlem del Sankt Pauli, però sobretot volem que es vegi que és possible creure en un altre model. Si aquesta gent ho ha fet, per què no ho fem nosaltres?

N. P.: Segurament ara hi ha un moment històric important per poder donar sortida a altres opcions. L’esquerra esnob que diu que “el futbol és l’opi del poble, que s’ha de protestar en altres llocs, que s’ha de posar múscul en altres àmbits, no en el futbol”, s’està trencant. És una sort, perquè, si no, deixes el control absolut d’un espai importantíssim com és el que ocupa el futbol a aquests que defensen que “no s’ha de barrejar futbol i política”, que sota aquest paraigua fan un ús absolutament partidista i ideològic del futbol.

C. V.: A principis del segle XX, quan fa eclosió el futbol a Anglaterra, hi ha premsa obrera que diu “treballadors, no aneu el diumenge a veure el futbol, onze burgesos xutant una pilota; el que heu de fer és anar als sindicats a formar-vos, i anar a manifestacions, no perdre el temps amb això”. I aquesta idea va perdurar durant molt de temps, i l’ha assumit una part d’aquesta esquerra intel·lectual i crítica. Però, en canvi, tenim referents com Vázquez Montalbán, que fan totalment el contrari: assumeixen que el futbol, com a acte social, és política i que és un front obert on s’hi ha d’estar.

Creieu que els jugadors, doncs, s’haurien de posicionar més?

C. V.: En molts casos hi ha jugadors que es justifiquen amb “el futbol no és política” i el “nosaltres vivim en un món aliè i no podem parlar d’això”, cosa que trobo absurda. Hi ha hagut jugadors que han sortit en manifestacions de l’11 de setembre i se’ls han tirat al damunt. Si, a sobre, opinen respecte a això, imagina-t’ho. Per això hi ha aquesta distància entre el món professional i la realitat política del país.

N. P.: El cas de l’Oleguer [Presas, exjugador del Barça] segurament és el més paradigmàtic. Un ‘tio’ que escriu una carta en un diari, es posiciona, i el patrocinador li retira el patrocini.

C. V.: Al Sankt Pauli sí que trobem algunes figures d’aquest tipus. Volker Ippig, per exemple, va ser un porter del club que va viure a la comunitat ‘okupa’ per excel·lència de Sankt Pauli, la de Hafenstraße. Vinculat a causes socials, va anar a fer de brigadista a Nicaragua, s’hi va implicar, sortia al camp amb el puny en alt saludant els seus companys de veïnat que eren a la graderia… Ara és entrenador de porters [no al Sankt Pauli], i ho compagina amb la seva feina al port de la ciutat; per tant, és una persona que continua allà. És un referent. Seria una mica el Lucarelli del Sankt Pauli.

Quique Peinado, aficionat del Rayo Vallecano, que us ha fet el pròleg del llibre en l’edició en castellà, té un llibre titulat ‘Futbolistas de izquierdas’. Creieu que n’hi ha gaires, de futbolistes d’esquerres?

N. P.: Segurament alguns s’autocensuren, o se’ls aconsella que no ho facin públic. El mateix Quique ho diu al seu llibre: n’hi ha molts que no hi van voler aparèixer. Ara es parla molt del Mikel San José, de l’Athletic, pel seu posicionament en la qüestió de l’Iñigo Cabacas [afeccionat mort per l’impacte al cap d’una bala de goma disparada per l’Ertzaintza], a favor de la llengua, en l’acte de Baiona pel procés de pau…

C. V.: Hi ha també el cas del Javi Poves, que jugava a l’Sporting però que va deixar el futbol poc després de debutar a la Primera Divisió desencisat per tot el que li passava… Durant la Transició, molts jugadors es van posicionar. Alguns jugadors del Racing de Santander [l’extrem Sergio i el davanter centre Aitor Aguirre] van lluir un braçalet negre l’endemà que Franco ordenés els últims afusellaments del seu règim, a finals de setembre del 1975, per exemple. Ara som en un context diferent, i els jugadors d’alguna manera han assumit viure al marge de la realitat. L’autocensura de la qual parla el Natxo provoca que sovint l’afició no trobi referents al camp, i això de retruc comporta un desarrelament dels seguidors respecte dels jugadors. A més, el teu club ja no existeix: és una societat anònima esportiva; per tant, una empresa.

Creieu que actualment es podria donar una imatge com la del 1976 a Atocha amb Iribar i Kortabarria sortint junts amb la Ikurriña?

CV: Allò va ser un gest transgressor, il·legal fins i tot. Ara que la UEFA va multar al Barça per les estelades, no vam veure cap jugador sortint amb una estelada al camp. L’elitització del món del futbol està allunyant els jugadors de la realitat.

A les grades trobem cada cop més ultradreta?

C. V.: Això penso que passa sobretot als anys noranta a la Lliga espanyola, quan hi ha l’eclosió dels grups radicals als estadis de futbol. Des de fa uns quants anys, la gent s’està mobilitzant per crear-ne antídot. Cada cop hi ha més grups que, tot i no posicionar-se obertament com a esquerra, sí que es consideren antifeixistes i antiracistes. Això fa alguns anys era impensable. El que passa és que el més visible sempre és l’agressivitat i la iconografia dels grups de l’extrema dreta, i el que sempre surt en aquests estereotips erronis i falsos que malauradament sovint es difonen des dels mitjans.

N. P.: En el cas del Jimmy [aficionat del Deportivo de la Coruña assassinat a les mans d’alguns aficionats de l’Atlético de Madrid el 2014], per exemple, s’omet l’ànim ideològic que hi havia darrere d’aquella agressió per qualificar-ho com una baralla entre bandes.

C. V.: Sí, el problema és que ens quedem amb l’anècdota i no anem al fons de la qüestió. Aquest és el gran error. No explicar què fan grups com FARE (Football Against Racism in Europe), que fan campanyes contra el racisme, jornades en favor dels refugiats… Tot això no s’explica.

Parlem de futbol negoci, de mercantilisme i capitalisme, de l’esport dins d’un món globalitzat… Cap on creieu que anem?

N. P.: Si t’hi fixes, el futbol ha seguit una evolució molt semblant a la que ha fet el capitalisme. Cada cop més alienant i individualista, malgrat que, en essència, és un esport d’equip basat en la solidaritat entre companys. El futbol és un objecte de consum on l’aficionat passa cada vegada més de ser-ne part activa a ser part passiva. Tot i així, surten cada cop més alternatives al capitalisme: funcionaments cooperatius, cooperatives econòmiques, plataformes que treballen en la defensa de l’habitatge… de la mateixa manera que cada cop hi ha més moviments de retorn del futbol als aficionats (Clubs d’Accionariat Popular, grades amb connotacions polítiques, etc.).

Creieu que és possible que el futbol, doncs, torni a ser de l’aficionat?

N. P.: L’allunyament de l’aficionat i del club es veu molt clarament en una cosa: els preus de les entrades. En països com Anglaterra o Espanya, els preus són prohibitius; per tant, si m’agrada el futbol, me n’hauré d’anar als camps i als clubs més petits. És l’única alternativa.

C. V.: El poder d’incidència en un club per part dels aficionats es limita molt amb els avals que calen per poder optar a la presidència. Tenir un camp buit no és un problema per als dirigents actuals, ja que el que realment dóna diners són les grans audiències que segueixen els partits per la televisió des de tot arreu. Com acabarà això? Podem fer d’Orwell i visualitzar camps sense graderies, amb 11 jugadors i moltes càmeres. Però, per contra, els barris i els camps petits es poden tornar a omplir de gent.

N. P.: De fet, segurament això ja està passant amb clubs com els que dèiem abans: el Júpiter, l’Europa, la Montanyesa, el Sant Andreu… No és fàcil fer aquest pas, perquè és complicat deixar de ser del teu equip de sempre; trencar aquest lligam és un procés llarg. Si a mi em preguntes pels meus primers records futbolístics, jo et diré que estan vinculats a la figura del meu pare i del meu tiet. Ara segurament això ja no passa tant perquè poca gent pot pagar el preu de tres entrades, i, per tant, ja no existeix aquest vincle.

Quin futur augureu als nous clubs que han sorgit de manera autogestionada (CAP Múrcia, Tarraco, Ceares…)?

C. V.: Per les experiències que coneixem, hi ha una mica de tot, però l’element en comú és l’entrega que comporta. Des de fitxar jugadors, fins a ocupar-se de les taquilles, passant per pintar les línies del camp. El cas del Ceares, per exemple, és un dels més reeixits aquí: han creat l’equip de futbol femení, tenen categories inferiors i van creixent a poc a poc… A Anglaterra hi ha l’FC United of Manchester, club autogestionat fundat per seguidors del Manchester United decebuts amb l’adquisició del club per part del multimilionari nord-americà Malcolm Glazer, amb una gran quantitat d’aficionats i èxits esportius gairebé immediats (quatre ascensos en poc més d’una dècada i dues participacions destacables en tornejos nacionals). Jo crec que aquesta tendència anirà a més.

Cap on creieu que va el Barça en termes capitalistes i de mercat?

C. V.: Ara l’equip guanya, té seguiment, és dels més rics del món, està globalitzat. Si l’equip deixa de guanyar, caldrà veure què passa: quina transició es viurà, quina directiva hi haurà, quin serà el model de gestió… Tot això marcarà l’evolució del club. La pressió de la massa social? Crec que no hi tindrà incidència. El club, al cap i a la fi, el controlen certes elits allunyades de la gran massa social que determinen tenir un patrocinador japonès, que es vengui el nom de l’estadi, o el que ells creguin. Caldrà veure també com evoluciona el context social i polític. Veurem quina és la implicació del Barça en el procés, si aquest culmina algun dia d’una manera o d’una altra.

N. P.: Crida l’atenció que un club que va marxar a Mèxic per recaptar fons per sobreviure, però també per la República [l’anomenada “gira salvadora” del 1937], s’hagi convertit en el que és ara. Fa pinta que la gent anirà desvinculant-se’n cada cop més, sobretot els més militants. Tot i que també depèn de la directiva del moment. No és el mateix portar a la samarreta publicitat de l’UNICEF, malgrat que també fos una aposta comercial, que portar-ne de Qatar.